LES CASES D’EN PUIG ( Setembre 1994- Juliol 1998)

Les cases d´en Puig es van okupar el setembre de 1994 , va ser el primer espai reivindicat que s’ha okupat al Prat, va sorgir d’un grup de joves que estàvem farts de passar fred al carrer, farts de la presencia policial als parcs del poble, farts del aborregament que suposen els bars, farts de veure trepitjats els nostres somnis i tancades les portes de la imaginació, farts de no tenir un espai on desarrollar les nostres inquietuds... Després de buscar un espai adequat vam informar-nos legalment dels nostres drets i ens vam decidir a obrir un espai obert a la gent del poble. El primer any i mig vam dedicar-nos a rehabilitar l’espai ja que estava molt deteriorat i vam destinar dues cases a vivenda i una a centre social.

Des del centre social vam elaborar molts projectes i els vam obrir a tothom amb la intenció de disfrutar participant i creant mogudes al marge de les institucions.

Durant els quatre anys d’okupació es van realitzar moltíssimes activitats (xerrades, exposicions, teatre, filmoteka, tallers..) accions al carrer, i sobretot vam aprendre dia a dia a autoorganitzar-nos, respectar-nos i compartir lluitant contra lo establert.

Abans de celebrar el tercer aniversari van començar les amenaces de desallotjament per part de l’ajuntament, primer van enderrocar els magatzems que hi havia davant i van anar fent fora la gent que utilitzava les altres cases. Després de molta pressió per part de l’ ajuntament que va intentar enganyar-nos amb la seva actitud negociadora oferint-nos una masia en ruines situada al barri de les palmeres  i afectada pel pla d’ampliació de l’aeroport, nosaltres vam intentar allargar al màxim les negociacions per guanyar temps però al final els interessos especulatius van ser majors que l’hipòcrita medalla negociadora que volia posar-se Iniciativa per Catalunya  i el Juliol de 1998 sense previ avís efectius de la guàrdia urbana del Prat van desallotjar les cases detenint l'única persona que es trovaba dins en aquell moment. Després de recollir algunes de les nostres coses que la guàrdia urbana va amuntegar a la comissaria i de que surtís en llibertat el detingut, a les 20h. va sortir una manifestació desde la placa Catalunya per protestar pel desallotjament il.legal, al arribar a la Plaça de l’Ajuntament va haver-hi enfrontament amb la guàrdia urbana que vigilava el consistori, va haver-hi algun detingut que va sortir en llibertat i més endavant després dels corresponents judicis tots els detinguts van quedar absolts.

 

Dues de les 6 cases d’en Puig van ser enderrocades amb moltes coses nostres dins i les altres quatre van ser tapiades. L’ajuntament del Prat va fer creure a la població que serien restaurades per fer un centre d’informació mediambiental, però res d’això ha estat així les cases d’en Puig no conserven ni una sola pedra original, han destruït el pou, el rellotge de sol, la distribució de les cases....Han enganyat a tothom declarant les cases d’en Puig patrimoni històric per poder tenir un lloc en el centre del poble per mostrar a tothom  lo ecològic i sostenibles que són, i encara tenen la vergonya de fer exposicions sobre el Delta del Llobregat que ells mateixos estan destrossant. També és molt curiós el nom que li han posat a la plaça de ciment que hi ha just davant de les cases, aquesta s’anomena plaça de l’agricultura, deu ser en memòria de quan el Prat era un poble agrícola i no s’especulava amb els camps.

 

CAN PIES- Intent d’okupació i marxa voluntària (Agost 1999)

Un mes després del desallotjament de les Cases d’en Puig, i per poder continuar la nostra activitat, vam decidir okupar una casa que portava molts anys tancada i que segons ens van informar al registre de la propietat  no es pagava la contribució, ens van dir que l’amo estava fora i no tenia intencions de fer res amb la finca. Poques hores després de l’okupació va aparèixer el propietari amb tots els papers en regla i una llicència d’obres per començar-les uns mesos després.

Va ser un  altre muntatge de l’administració per fer creure al poble que entrem a qualsevol casa i crear por a la gent, pensant que podem entrar a casa seva. Així doncs, ja que l’okupació no hagués durat i aquesta casa no tenia interès especulatiu, vam decidir marxar al cap d’unes hores.

 

EL JALEO (Setembre 1999-Octubre 2000)

Després de l’intent frustrat del mes anterior, ens vam informar bé de la situació legal i el setembre de 1999 vam okupar una casa afectada per un pla urbanístic, i així involucrar novament a l’Ajuntament, pensant que la propietària no tindria interès en fer-nos fora ja que no podia fer res amb aquella finca.

Un any i un mes vam estar realitzant les nostres inquietuds, denunciant allò que ens sembla injust, desenvolupant la imaginació i lluitant contra aquesta societat materialista i hipòcrita que s’alimenta de ments conformistes. Lluitant contra qui ens reprimeix, contra qui ens ven un discurs i una seguretat falsa. No creiem amb el seu “codi penal de la democràcia”, que dia a dia ens pren la llibertat amenaçant-nos amb la seva por (video-vigilància, pla policial 2000, ett´s, nou codi penal...)

Des de “El Jaleo” vam fer varies accions i activitats, però quan ja tot funcionava amb una certa rutina, va arribar l’amenaça de desallotjament i vam intentar parlar amb la propietària ja que no enteníem quin interés podia tenir amb la casa si no podia tirar-la ni arreglar-la, aquesta ens va contestar que preferia que la casa estés buida i tapiada abans de que hi fóssim nosaltres, i així va succeir, al cap de poc temps va arribar una ordre de desallotjament que ens donava deu dies per abandonar l’immoble, durant aquests deu dies vam realitzar unes jornades de denúncia fent veure a la gent l’interès egoista d’algunes persones i el silenci institucional, quan va acabar aquest termini vam treure totes les nostres coses i vam deixar la casa pitjor del que l’havíem trobat, amb la intenció que la propietària no pogués beneficiar-se de totes les reformes que allí havíem fet. El mateix dia que complia l’ordre judicial vam provocar el desallotjament fent veure que s’incendiava la casa amb uns bidons de fum, obligant així a la policia a entrar a la casa quan nosaltres vam decidir i no quan ells ho tenien programat. No va haver-hi cap detingut i per la tarda vam fer una manifestació de denúncia que va acabar sense incidents.

KAOS66 (Març-Maig 1999)

Mentre estàvem al Jaleo un grup de gent vam decidir alliberar un nou espai, ja que la vivenda se´ns quedava petita i amb la intenció de crear un espai de cultura popular amb projectes com: locals d’assaig, arxiu llibertari, distribuïdora de material alternatiu i d’autogestió... sense fer de la cultura un negoci, així doncs el mes de març del 99 vam entrar a un local propietat de l’hospital de St. Pau, intentant que diferents col.lectius amb idees diverses omplissin de color un espai buit i se´l sentissin seu , del poble com hauria de ser.

No es va poder dur a terme ja que mentre treballàvem condicionant el local i intentant arribar a un acord amb l’hospital de St. Pau, van desallotjar-nos el maig del mateix any, sense previ avis, destruint per sorpresa mentre no hi havia ningú a dins tot l’interior de l’edifici amb totes les coses dins, sepultant així ,molts projectes , tots els objectes personals de la gent que hi vivia  i molt de material per al nou centre social, amb l’únic interès de derrocar-lo i fer un fantàstic  solar de ciment amb un parell de bancs, que només serveix per aparcar les ambulàncies.

DEUTE EXTERN- LOCAL CNT (Gener 2000-Novembre 2002)

Durant el gener del 2000 es va iniciar la campanya per l'abolició del Deute extern que pretenia realitzar una consulta social a la població en les eleccions estatals del març del 2000. En aquesta campanya es van unir diversos grups del poble disposats a tirar-la endavant fins arribar a un total de 100 persones de diverses entitats. La campanya va resultar un èxit amb un total de 2.841 vots afirmatius a l'abolició del deute als països pobres, tot i que la policia nacional va avortar-la des de primera hora aixecant més de la meitat de les taules.

Aquesta campanya va comportar la creació d'una assemblea entre els diversos participants, que es continuaren reunint durant bastants mesos a l'Hotel d'entitats de la plaça Blanes. L'objectiu era continuar fent coses i per això es van organitzar unes jornades internes per estructurar les diferents lluites que voliem continuar al poble. El pas del temps va fer que l'assemblea es reduís un cop acabada la lluita contra el deute, i a tot això se sumarà l'expulsió de l'Hotel d'Entitats que deixava a l'assemblea sense local on reunir-se, en no existir en aquell periode cap centre social okupat. Davant d'això la CNT ens va cedir desinteresadament una habitació en el seu local que va continuar utilitzant-se durant uns mesos sota el nom d'Ateneu Popular "El galliner", on es van poder realitzar moltes accions de denúncia i obrir una distribuidora, i on el grup que havia quedat es va coneixer més bé personalment.

Les reduides condicions del local limitaven molt les activitats que podiem realitzar, moltes vegades a les mateixes assemblees no cabiem tots i haviem de fer-les a d'altres llocs com bars i inclús parcs, a la vegada moltes de les propostes que es feien eren impossibles portar-les a la pràctica en un local com aquell, així poc a poc es va anar obrint la idea de tornar a okupar un local per utilitzar-lo com a centre social i vivenda. L'okupació d'espais era una eina de lluita que la gran majoria dels que formaven aquella assemblea no havian practicat tot i recolzar-la. Ràpidament aquesta idea va ser defensada per la totalitat de l'assemblea com a necessària davant la manca d'espai per fer activitats i per continuar denunciant l'especulació i el problema de la vivenda. Moltes van ser les cases que es van mirar llavors fins decidir-nos per la que creiem que reunia millors condicions i que suposava un atac més simbòlic al sistema. Un local propietat de la Caixa que inicialment havia sigut el cinema Monmari, posteriorment l'escola de ballet i on s'havien realitzat nombrosos concerts i actes culturals. L'existència d'aquell impresionant local sense utilitzar des de feia més de cinc anys, propietat de la caixa i amb claríssim risc d'especulació al bell mig del casc antic, va fer que el matí del 30 de novembre de 2002 ens fessim amb ell per obrir-lo de nou a tot el poble.

CSO MONMARI (Novembre 2002-Gener 2003)

KOP-ALTA TENSIÓ (Gener 2003 i que duri)