|Lluitar per la pau. Es possible un món sense guerres?|

 

Extret de la xerrada d'Arcadi Oliveres del 29/11/03 al C.Cívic Jardins de la Pau (El Prat).

EL PRAT(29/11/03).-Durant la primera Guerra Mundial l’imperi Otomà es desfà i l’Iraq passa a mans dels britànics – com el cas de Síria que va passar a mans dels francesos – els quals en disposen durant uns 15 anys, fins que el 1931 decideixen donar-li la independència però retallant-li una província anomenada Kuwait, que històricament sempre havia format part d’Iraq. És a partir d’aquest moment que comencen bona part dels problemes que viurem amb posterioritat. Des d’aleshores, tots els diferents dirigents polítics d’Iraq han anat sempre reclamant recobrar la sobirania a Kuwait perquè per a ells és molt important: en primer lloc per ésser ric en petroli, però al mateix temps perquè Kuwait té un accés al mar que l’Iraq gairebé no té. I per a un país que té petroli i l’ha de treure per via marítima, no disposar d’accés al mar és un problema. Cal dir, però, que per desgràcia dels iraquians, els diferents dirigents que s’han succeït al front del seu país han estat, tots ells, uns perfectes dictadors sanguinaris.

 

La independència va començar quan els anglesos varen deixar establerta a l’Iraq la monarquia de la dinastia hachemita, que hores d’ara encara governa Jordània. El pare de l’actual rei Abdallah de Jordània, el famós rei Hussein, era cosí germà del rei Faisal, rei de l’Iraq que va acabar assassinat, juntament amb tota la seva família (i primer ministre inclòs) l’any 1958 en un cop d’estat donat pel general iraquià Abdel Karim Kasen. Aquest es va convertir en dictador de l’Iraq però no va tenir gaire bona fi, perquè al cap de pocs anys ell mateix va morir assassinat pel seu vicepresident, el coronel Aref, que tampoc va acabar massa bé els seus dies perquè al cap d’un temps també va ser assassinat en un accident d’aviació provocat, essent succeït pel segon del coronel Aref, el seu germà. Però aquest darrer tampoc va poder acabar el seu mandat perquè, si bé va salvar la pell, fou enderrocat per un general iraquià que es deia Abdel Al-Bakhar que va acabar essent destituït per un personatge que tots coneixem, que era el seu vicepresident, i que es deia Sadam Husein. De manera que, com es pot veure, la història de l’Iraq es una perfecta democràcia continuada.

 

Quan Sadam Husein era vicepresident de l’Iraq, abans de donar el cop d’estat i d’arribar a president, es dedicava a fer el que fan tots els vicepresidents del món, és a dir, res de res, i per tant l’home tenia temps de viatjar. En un d’aquests viatges va caure per Madrid, l’any 1974. Encara governava a Madrid el general Franco i com que aquest no estava acostumat a rebre visitants estrangers perquè no el venien a visitar pel simple motiu que ningú no el podia veure, quan es va assabentar que hi havia per Madrid el vicepresident d’un país llunyà, l’home es va posar tant content que el va cridar al Palacio del Pardo i li va encolomar la medalla al mérito civil. De manera que cal saber que Sadam Husein és medalla al mérito civil del General Franco. Content amb la seva medalla, Sadam va tornar a l’Iraq i, aleshores – no sé si amb medalla o sense – va donar el cop d’estat que va enderrocar Abdel Al-Bakhar, convertint-se així en el personatge dictador que des d’aquell moment ha governat l’Iraq.

 

Resulta que l’home tenia –així com tots els seus antecessors– l’obsessió per l’accés al mar, però per un moment va pensar que més que aconseguir aquest accés a través de Kuwait podia començar una guerra amb un país veí, que era l’Iran, que també li oferia l’arribada al mar. L’Iraq es troba entre Iran i Kuwait i, per tant, o tenia el mar a través d’un o l’obtenia a través de l’altre, de tal manera que l’any 1980 es va decidir a començar una guerra ferotge contra l’Iran. Sadam Husein va rebre l’absolut recolzament del govern nord-americà perquè a l’Iran, l’any 1979, havia accedit al poder l’aiatolà Jomeini, senyor que pels EEUU era el més similar al dimoni amb banyes i cua, i per tant, si Sadam anava contra ell, automàticament es feia amic dels EEUU. De fet encara hi ha fotografies que ens mostren el Secretari de Defensa de l’època del president Reagan, casualment anomenat Donald Rumsfeld (que és el mateix que ara) abraçant-se amb Sadam Husein com a bons amics quan li donaven armes nordamericanes.

 

La guerra començada per Sadam Husein va resultar fatídica, i els 8 anys que va durar (1980-1988) van originar 2 milions de morts. L’ONU va decretar un embargament d’armes, prohibint que cap país del món en proporcionés ni a l’Iran ni a l’Iraq, però com que la guerra va durar tant, l’ONU va sospitar que no s’havia obeït l’embargament. L’any 1988, acabada la guerra, l’ONU va fer un informe per investigar qui havia proporcionat armes a ambdós països, elaborant tres llistes de denúncia: la primera era dels països que havien enviat armes a l’Iraq, la segona dels que les havien enviat a l’Iran i la tercera llista contenia tots els països que ho havien fet simultàniament a tots dos països, entre els quals hi havia els EEUU, Gran Bretanya, la Unió Soviètica, França, Itàlia, Espanya i fins i tot Suècia. Va sorprendre molt que aquest darrer país hagués enviat armes, però el suec va ser l’únic dels 37 governs acusats d’enviar armes que va iniciar una investigació per saber quina havia estat l’empresa que havia dut a terme la tramesa, i va empresonar als empresaris responsables. I quins eren aquests empresaris? Doncs els d’una petita empresa sueca anomenada Bofors que es dedicava a fer municions. Ningú la coneixia, però sí era coneguda l’empresa propietària de Bofors, la Dinamit Nobel. Aquesta va ser creada per l’inventor de la dinamita, l’Alfred Nobel, que va fer tants i tants beneficis amb el seu invent que al final de la seva vida, amb la mala consciència que tenia, va crear la Fundació Nobel, que cada any concedeix els premis Nobel de literatura, medicina, química, física, etc –no dóna el de matemàtiques perquè la seva dona el va abandonar per marxar amb un matemàtic … – Resulta curiós que entre tots aquest premis també es doni el Nobel de la Pau, finançat amb els diners guanyats per la dinamita.

 

Un cop acabada la guerra, Sadam es va trobar amb 1 milió de morts –a sumar-hi el milió de morts de l’Iran– i amb que no n’havia tingut prou amb les armes que li havia proporcionat el seu amic Rumsfeld, fet pel qual va haver-ne de comprar als altres països, originant un enorme deute que, curiosament, va ajudar a pagar Kuwait. Finalment, Sadam es va quedar sense aquell accés al mar tan anhelat perquè la guerra va acabar en un “empat tècnic” i cap dels dos va guanyar territori. Així doncs, davant d’aquestes circumstàncies, dos anys després d’acabar la guerra, l’any 1990, Sadam –que és un veritable bel·licós sanguinari–  es decideix a obtenir l’entrada al mar per l’altra banda, Kuwait, pensant que si ho feia obtenia tres avantatges: l’accés al mar, assoliria la reivindicació històrica que llargament havia tingut el seu país, i cancel·laria el deute de cop.

 

Com que l’home sabia com funcionaven les relacions internacionals, abans d’envair Kuwait es va permetre telefonar a l’ambaixada dels EEUU a Bagdad, va parlar amb l’ambaixadora i li va dir: ”senyora ambaixadora, demà penso envair Kuwait, què n’opinen els EEUU?” i l’ambaixadora li va dir: “Sr. Sadam, demà és el dia 31 de juliol, que és el dia que jo acostumo a preparar les meves maletes per sortir de vacances l’1 d’agost, de manera que faci el que li sembli que jo no hi seré”. Es veu que Sadam ho va interpretar malament i va creure que amb això tenia el permís dels EEUU, quan en realitat l’únic que tenia era el comiat per vacances de l’ambaixadora. No s’ho va pensar dues vegades, hi va enviar les seves tropes, i com que és un país de no res, en cosa de cinc o sis dies es va fer amb tot Kuwait.

 

Però si bé és veritat que l’ambaixadora havia marxat de vacances, el president de l’època, un tal George Bush pare, no se’n havia anat –o si ho havia fet seguia donant ordres– i va considerar que el fet que “un país envaís un altre no es podia acceptar, que calia que en el món es respectés el dret internacional”. M’agrada aquesta afició de Bush pel dret internacional, però més m’hauria agradat que ell mateix respectés el dret de Palestina (ocupat per Israel), el dret del Sàhara (ocupat pel Marroc), el dret de Timor Oriental (en aquell moment ocupat per Indonèsia), el de Xipre del Nord (ocupat per Turquia)... però no, el dret de Bush era monotemàtic, i només es referia al cas de Kuwait i no pas a d’altres per una raó òbvia, perquè al Bush el dret internacional tant li fa, l’únic que l’interessava era el petroli que es trobava amagat darrera de Kuwait, interessos existents tant com a president dels EEUU, com a títol personal, perquè la Bush és la setena família nord-americana amb més diners invertits a la indústria del petroli. I no és cosa que hagi fet tot sol, ell havia tingut un negoci de petroli abans de ser president –parlo de Bush pare– amb un soci seu anomenat James Baker, que després es va convertir en secretari d’estat (i que encara hores d’ara corre pel Sàhara desarreglant el problema). També cal dir que el pare de Bush pare, és a dir, l’avi de l’actual president, havia tingut un extraordinari negoci de petroli, el millor de tots (més bon negoci que el fill i el nét) del qual n’havia tret tants beneficis als anys 30 que una part els va destinar a una gran obra de caritat: el finançament del partit nazi alemany. Ara, fa cosa de sis mesos, el senyor Bush (l’actual president) va fer una visita a Polònia i es va presentar al camp de concentració d’Austwitz en memòria dels jueus que havien passat pels crematoris d’aquell camp; alguns diaris van aprofitar per dir que caldria que Bush recordés que aquell crematori i el camp de concentració s’havien construït, en bona part, amb diners del seu propi avi.

 

Bush pare va fer la guerra de Kuwait contra l’Iraq per reconquerir Kuwait. Per començar-la no li va costar gaire obtenir el permís de l’ONU -a diferència del que ha passat amb el seu fill amb la guerra d’Iraq- primer perquè hi havia el que podríem anomenar un “casus belli”: un país havia envaït un altre i, per tant, fer una guerra contra aquell país era justificable (tot i que a mi cap guerra em sembla justificable). Així doncs, segons l’ONU era un cas justificat, però també cal tenir en compte que Bush pare, en una de les seves feines anteriors, havia estat ambaixador dels EEUU a l’ONU, i sabia molt bé com calia moure els fils per obtenir-ne acords. Però no va obtenir amb facilitat el permís del seu propi Senat, ja que els senadors nordamericans no estaven disposats a deixar que en Bush comencés la guerra, però no perquè fossin amics de Sadam, sinó perquè tenien por que en entrar a Kuwait els EEUU es trobessin amb un segon Vietnam; començarien a arribar cadàvers de xicots nordamericans als EEUU, fet molt mal vist per l’opinió pública, de tal manera que com a senadors, podien no ser reescollits.

 

Bush, però, tenia masses interessos en la guerra, i per mirar de convèncer els senadors va organitzar una sessió informativa per explicar com era de trista la situació de Kuwait. Per explicar-ho va dur el testimoni de d’una noia kuwaití de 17 anys que, plorant tota l’estona, els va explicar que ella era víctima de la guerra, que ella i les seves amigues havien estat violades i torturades pels soldats iraquians, que els seus pares i germans havien estat morts i ferits pels iraquians, que les seves cases i els seus patrimonis havien quedat destruïts, i fins i tot que les tropes iraquianes, havent entrat a Kuwait, penetraren en els hospitals de Kuwait agafant els nounats, traient-los de les incubadores, llençant-los a terra i deixant-los morir in situ. Davant d’aquesta explicació els senadors es varen veure molt motivats i a les poques hores li donaven l’autorització per començar la guerra sobre Kuwait. El problema fou que sis mesos després d’acabada la guerra es va fer pública la informació que va donar la noia de 17 anys, que efectivament era de Kuwait, però que feia 6 anys que no trepitjava el seu país perquè era la filla de l’ambaixador de Kuwait als EEUU, la qual havia estat ensenyada per fer la representació teatral al Senat.

 

Però Bush ja havia aconseguit el permís per dur a terme una guerra per reconquerir Kuwait … a canvi de què? Doncs a canvi de 300 soldats nord-americans morts, 270.000 iraquians morts (civils i militars) i a canvi d’un embargament que es va decretar sobre l’Iraq a partir d’aquell moment (any 1991) que ha durat fins el juny d’aquest any (2003) i que com no ha permès que hi arribessin medicaments ni aliments bàsics, segons un recent informe d’UNICEF, ha originat la mort d’1 milió i mig d’iraquians durant aquests 12 anys, la majoria dels quals eren nens menors de 5 anys. EEUU en canvi va aconseguir el que pretenia: amb l’excusa d’alliberar-ne la població va deixar soldats nordamericans a Kuwait i l’Aràbia Saudí (país veí de Kuwait on no s’hi havia entrat en tota la història) i d’on no s’han mogut des de l’any 91 fins ara per tal de vigilar-ne el petroli, esdevenint aquesta la primera guerra del petroli.

 

Tot això va passar sota el mandat de Bush pare que va ser succeït per Bill Clinton, que si bé no tenia aquesta obsessió amb el petroli, també va bombardejar l’Iraq en reiterades ocasions. Com és cosa sabuda, Clinton tenia altres tipus de distraccions que li agradaven més, de tal manera que varen transcórrer els seus 8 anys sense que el tema de l’Iraq es toqués gaire. En acabar-ne el mandat va caldre fer una nova elecció presidencial que va guanyar Albert Gore, però com que l’establishment nordamericà creia que aquest senyor no defensaria massa bé els seus interessos econòmics, es va fer allò que en castellà se’n diu un “pucherazo”, en català una “tupinada”, mirant de demostrar que qui havia guanyat les eleccions era Bush, i no pas Gore. I com ho van fer? Agafant els vots de l’estat de Florida, que pel que es veu estaven molt mal dissenyats perquè s’havien de grapar per assenyalar quin era el candidat predilecte, en fer-ho es veu que no es distingia massa bé si escollien a un candidat o a un altre, de tal manera que anul·lant tots aquests grapats de Florida els resultats afavorien a Bush, i com que aquest estat tenia molts compromissaris, sumant-ne els d’allí amb els de la resta dels EEUU, Bush era proclamat president. Però el diari New York Times va comprar les urnes amb els vots al govern de Florida, per tal de fer-ne un recompte detallat, es van presentar al Tribunal Electoral de Florida i els hi varen dir que al recompte hi guanyava Gore. Però el Tribunal els hi va respondre: “Doncs deu haver guanyat el senyor Gore, però vostès es troben fora de termini i per tant segueix essent proclamat com a president George W. Bush” . Cal dir que el Tribunal Electoral de Florida està composat per 13 membres que són nomenats directament pel governador, i el de Florida és un senyor que es diu Jeff Bush, que resulta que va visitar Madrid a començaments d’aquest any i aprofitant l’ocasió va proclamar la tercera República Espanyola. Així doncs, podem dir que Bush és un president que deu ser legal però que és absolutament il·legítim.

 

Cal dir també que Bush, abans de ser president, era governador de l’estat de Texas i com a tal s’havia proclamat campió de la pena de mort signant 135 execucions. Encara que la pena de mort és legalment coneguda als EEUU, des del punt de vista del dret natural, no és altra cosa que un perfecte assassinat, de manera que el senyor Bush, president dels EEUU, en aquest moment té la gran sort de ser president il·legítim i, com a mínim, 135 vegades assassí.

 

Però de jove el senyor Bush també va ser estudiant, molt mal estudiant per cert. Va anar a Yale, Universitat de molt prestigi i de caràcter privat, que suposo deuria pagar el seu pare, tot i que crec que més aviat hauria estat bon cambrer (com s’ha demostrat a la fotografia del diari d’ahir portant l’ànec del dia d’acció de gràcies). Un cop llicenciat –que li va costar molt perquè, com ja es veu, no dóna massa de sí– va tenir el dret de formar part d’una associació d’antics alumnes. A Yale n’hi havia cinc i Bush es va inscriure en una d’extrema dreta anomenada “Ossos i Cranis”, nom bastant indicat per una associació d’estudiants. “Ossos i cranis” té un uniforme, una mena de disfressa que es posen cada vegada que es troben per anar a sopar, que consisteix en una túnica de color blanc i un barret de punxa tipus Ku Klux Klan. Resulta que, disfressats així, sopen al recinte de Yale. No fa gaire van considerar que els coberts amb els que sopaven no eren de suficient categoria i enlloc de comprar-ne uns de qualitat en una botiga, van estimar-se més adquirir-los en una subhasta per tal d’assegurar-se que algú important els hagués fet servir; fa un any que en Bush i els seus amics, un cop al mes, sopen amb els coberts personals d’un tal Adolf Hitler.

Bush havia tingut, així com el seu pare i el seu avi, un negoci de petroli abans d’arribar a president i, si bé el soci del pare era James Baker, durant 11 anys Bush va ésser soci conjunt de Salem Bin Laden, membre d’una nombrosa família de 51 germans anomenada Bin Laden. No ens ha de sorprendre que un d’aquests 51 germans fos soci de Bush, perquè tots ella són de la CIA i estan en el negoci del petroli, així com tota la saga dels Bush, “Dios los cría y ellos se juntan”. El problema el trobem en un dels Bin Laden que tots coneixem, Osama, el qual va ser considerat màxim responsable dels atemptats de l’11 de setembre.

 

Haig de confessar que cada vegada dubto més de la versió oficial dels fets de l’11-S. Ha sortit publicat un llibre que es diu “La gran impostura” que explica de quina manera en el Pentàgon hi va caure un míssil llençat pel propi exèrcit dels EEUU, i no pas un avió. El forat que s’hi va fer no correspon a un avió perquè quan un impacta contra un edifici no només ho fa de manera rodona, sinó que també topen les ales (que són la part més dura), mentre que al Pentàgon no es veu res més que un forat d’entrada circular, que pel diàmetre que té ha de correspondre a quelcom més petit, com ara un míssil. D’altra banda, les Torres Bessones estaven minades de dalt a baix. Sinó, no haurien caigut per l’impacte d’un avió, així com l’edifici de la CIA, que es va ensorrar en el mateix moment, mentre que les cases que hi havia entre mig no varen caure.

 

Amb tot això és fàcil pensar que allà devia haver-hi quelcom estrany. Però si també saps que:

 

1.      les companyies que pitjor van anar després de l’11-S varen ser les aèries, que van baixar en picat a borsa perquè l’endemà ningú volia volar …  i resulta que el senyor Bush pare havia venut un immens paquet d’accions de companyies aèries el dia 10 de setembre,

 

2.      la CIA va enviar al Pakistan, el dia 10, un xec enormement quantiós a l’íntim amic d’Osama Bin Laden, suposo que per pagar els servies prestats l’endemà,

 

resulta molt fàcil sospitar. ..

De tota manera, aquestes sospites que encara el temps haurà d’acreditar, venen confirmades per la pròpia manera de ser dels EEUU en els darrers 100 anys. L’any 1894 EEUU va entrar en guerra contra Espanya –parlem de la guerra de Cuba– acusant a Espanya d’haver-li enfonsat un vaixell de guerra, motiu pel qual EEUU va decidir entrar a favor de Cuba, aconseguint que Espanya perdés la guerra i la conseqüent independència de Cuba fent-se de l’illa el seu territori privat fins l’any 1959. Amb el temps, però, es va saber que la bomba que havia enfonsat aquell vaixell mai havia caigut de dalt a baix, sinó que havia sortit de les bodegues del mateix vaixell, explotant cap amunt, cosa que passa amb una bomba que tens prèviament instal·lada i guardada a dins.

 

L’any 1941, els EEUU van patir el pitjor atac de la seva història, quan a les illes Hawaii, prop de Honolulu, exactament a Pearl Harbour, 14.000 soldats nord-americans varen perdre la vida en un atac japonès. El president dels EEUU en aquell moment, el senyor Roosevelt, sabia amb tres dies d’antelació que li bombardejarien Pearl Harbour ja que els seus serveis secrets l’havien informat degudament. El president no va fer res per salvar la vida dels seus 14.000 soldats, sinó que es va limitar a moure els vaixells que hi tenia per evitar l’atac, permetent la mort de tots aquells homes i d’aquesta manera justificava la seva entrada a la Segona Guerra Mundial, de la qual en va sorgir com a únic i gran guanyador.

 

L’any 1967, a la badia de Tonkin, al Vietnam, dues fragates nordamericanes varen ser enfonsades i els EEUU varen acusar al Vietcong d’aquest atac, automàticament les hostilitats que ja havien començat varen desencadenar el que va ser la guerra del Vietnam. Posteriorment es va saber que aquestes dues fragates les havien enfonsat els propis EEUU.

 

Però el cas més espectacular el vàrem conèixer l’any passat. L’any 1962 alguns documents dels considerats secrets nordamericans s’arxivaren durant 40 anys i no va ser fins el 2002 que s’obriren. Aquell any fou el de la crisi dels míssils, crisi deguda a que Fidel Castro havia fet amistat amb l’antiga URSS i permetia que aquesta instal·lés míssils nuclears en territori cubà des del qual amenaçaven fortament als EEUU. Pels nordamericans, els míssils russos col·locats a Rússia no comportaven cap perill, però els que es trobaven a Cuba sí, perquè tocaven de ple el seu territori. Quan els EEUU varen saber que Castro autoritzava aquests míssils a Cuba, varen reaccionar amb rapidesa i el Pentàgon va escriure un Memoràndum al president Kennedy dient-li: “Vostè ha de bombardejar automàticament Cuba”, però ell va respondre que no ho volia fer i que s’estimava més negociar amb el líder soviètic Nikita Kruschev. Aleshores el Pentàgon li va escriure un segon Memoràndum, també fet públic l’any passat, en el qual hi deien: “Senyor Kennedy, si no vol bombardejar Cuba l’oferim una opció alternativa: agafi avions de guerra  nordamericans, despinti’ls per tal que no es vegi que són nostres i quan siguin tots de color blanc els agafa, s’enfonsa vostè mateix amb portaavions i fragates inclosos, diu que ho ha fet Castro i així tindrà un argument per enderrocar-lo. Però si no està prou content amb això, li suggerim una altra solució: agafi els avions, estavelli’ls contra gratacels nordamericans, digui que ho ha fet Fidel Castro, enderroqui’l i tiri endavant amb l’anul·lació dels míssils”. Kennedy no únicament no hi va estar d’acord, sinó que ell, que mantenia molt males relacions amb els militars, va destituir el Cap del Pentàgon –ara, amb motiu dels 40 anys de la seva mort, s’ha publicat que sempre que parlava en privat mai deia “militars”, sinó que sempre utilitzava com a expressió habitual “fills de mala mare”–. Sabem que, en passar pocs mesos, Kennedy va ser assassinat; encara a hores d’ara no sabem ni per què ni per qui, tot i que amb motiu dels 40 anys han començat a sortir documents que apunten cap a un assassinat organitzat pel seu vicepresident Johnson (que era el director d’orquestra) els petrolers (als que els hi havia tret subvencions) la CIA (que no estava d’acord en que mantingués a Fidel Castro en el poder) i, per últim, l’exèrcit. Resulta que el cap del Pentàgon destituït per Kennedy va quedar en l’ostracisme durant 14 anys fins que va ser rehabilitat, per George Bush pare, com un dels màxims dirigents de la CIA.

 

Amb tots aquests antecedents, començo a pensar que l’11-S va anar diferent: si els EEUU han pogut matar el seu propi president, perquè no poden haver organitzat tot això dels atemptats? Tot i que no tinc arguments per justificar-ho i que només són sospites, penso que ningú s’ha de creure la versió oficial perquè hi ha masses llacunes i a mesura que es vagin obrint documents anirem sabent més coses.

 

Però bé, hem de tornar al senyor Bush, que sí creu que el responsable dels fets és Bin Laden i diu que, en conseqüència, s’ha és bombardejar com a càstig tots aquells territoris que hagin servit de refugi als responsables de l’11-S. En aquell moment es va parlar de 17 pilots suïcides, els diaris varen dir que 10 vivien a Califòrnia, 7 a Florida i que tots havien passat una setmana de vacances a Salou. Però com que no es tractava de bombardejar Califòrnia o Florida –tot i que amb Salou podria haver passat– Bush va decidir atacar l’Afganistan perquè Bin Laden hi vivia. Com que és un veritable assassí, va començar a llançar tropes sobre l’Afganistan, aconseguint matar molta més gent de la que havia mort en les Torres Bessones; però al cap i a la fi va aconseguir el que volia: deixar les seves tropes al Tadjikistan, Turkmekistan, Uzbekistan, etc. I tenint en compte que ara acaben de guanyar la guerra a Geòrgia, allà també hi tenen tropes, més les que sempre han tingut al Pakistan, resulta que hi ha una gran zona que dóna la volta al mar Caspi que està plena de països amb tropes nordamericanes. Cal afegir que a principis d’any van sortir a la televisió els presidents d’Afganistan, Turkmekistan i Pakistan dient que acabaven d’acordar la construcció d’un oleoducte que, traient el petroli pel mar Caspi, el duria fins a l’Oceà Índic cap a les costes pakistaneses, on seria carregat amb vaixells cap als EEUU i Europa. El diari, però, també deia que aquest oleoducte seria construït per una empresa nordamericana anomenada Halliburton de la que casualment n’era president, fins fa tres anys, en Dick Cheney –actual vicepresident dels EEUU–.

 

De manera que tota l’operació a l’Afganistan no era altra cosa que una operació petrolera, res a veure amb la situació dels afganesos i afganeses –ha estat aquesta setmana a Barcelona una senyora afganesa que ha explicat que la situació és pitjor ara que no pas fa un any– ni res a veure amb la radicació de la droga –n’hi ha molta més ara que abans– sinó que l’únic interès dels EEUU era poder tenir el petroli del mar Caspi que és abundant.

 

Aleshores ens podem preguntar: ¿si a la primera guerra del petroli –que era la de Kuwait– varen aconseguir tenir el petroli tant de Kuwait con de l’Aràbia Saudí? ¿si a la segona guerra del petroli –que ha estat la d’Afganistan– han aconseguit tenir el petroli del mar Caspi? ¿per què ara encara han fet una tercera guerra damunt de l’Iraq? La resposta és que els EEUU, de petroli, en necessita molt. Per a ells és la base del seu desenvolupament i fins i tot de les seves referències mentals – referències que es diuen “Rockefeller”, propietari de l’Standard Oil, i “Ford”, que era el que feia els cotxes que gastaven el petroli de l’Standard Oil. EEUU té el 4,6% de la població mundial, consumeix el 25% del petroli mundial i fa el 36% de les emissions de CO2 mundials, de manera que és un país amb un consum de petroli extraordinari.

 

Ells tenen petroli per satisfer el seu consum? Una mica sí que en tenen, tots ho sabem perquè qui més qui menys ha vist algun capítol d’una llarga sèrie televisiva en la que tenen petroli a una població anomenada Dallas, Texas. Però no només disposen d’aquest petroli, sinó que en tenen molt més a Alaska, però no l’exploten esperant que s’acabi el de la resta del món per poder sortir ells amb el seu al preu que més els hi convingui. De moment què fan? Qui els hi subministra? De moment el compren en primer lloc a l’Aràbia Saudí, que els hi ven el 20% del que necessiten i per això hi varen deixar les tropes; a Canadà –amb els que no tenen problema perquè són com de la família– a Mèxic, amb qui podrien haver tingut problemes però com que aquest país durant el 1994-1995 va patir una greu crisi de deute extern, per poder-lo pagar es va vendre totes les indústries petroleres que van ser comprades a preus rebentats per companyies nord-americanes, avui dia propietàries de tot el petroli mexicà. I com a quart subministrador hi tenim Veneçuela, amb qui sí tenen problemes perquè el senyor Chávez no els hi vol acabar de donar tot el petroli que ells desitjarien. Però com sabem, “a grandes males, grandes remedios”: Tots recordarem que a l’abril de l’any passat es va produir un cop d’estat que va enderrocar el senyor Chávez durant 48 hores, tot i que després l’exèrcit va fer marxa enrere i va reposar-lo a la presidència. Però cal saber que durant aquestes 48 hores, el president provisional de Veneçuela va ser Pedro Carmona, que era el president dels empresaris veneçolans i 15 dies abans, George Bush pare es trobava a Caracas reunit amb la patronal veneçolana organitzant el cop d’Estat per tenir el petroli de Veneçuela. De tota manera no és només aquest tot el petroli que tenen, sinó que també n’hi ha a l’Equador, que hores d’ara està farcit de tropes nordamericanes que s’hi troben amb l’excusa de controlar el Plan Colombia.

 

Altrament, tot i que els EEUU tenen tot el petroli dels països esmentats, volen tenir també el de Kuwait perquè no es refien del futur polític d’Aràbia Saudí, que és el seu principal subministrador. El tema polític d’Aràbia Saudí, encara que se’n parla poc, és molt candent: no se sap què passarà i fins i tot hi ha qui parla d’una futura guerra civil a causa de la successió hereditària dels actuals prínceps que hi governen.

 

L’actual règim d’Aràbia Saudí fou instituït pel rei Abdelaziz, que va morir l’any 1952 deixant establert que els futurs reis d’Aràbia serien sempre fills seus –cosa que no era gaire complicada perquè de fills en tenia 37–, de manera que des d’aquell moment fins ara diferents germanastres han anant essent proclamats reis: primer el rei Saïd, més endavant el rei Faisal que va morir assassinat per un nebot seu, el rei Jalid que va morir d’un atac de cor i actualment el rei Fad – que no governa perquè té 82 anys, està malalt i es passa la vida entre Marbella i Ginebra–, de manera que qui exerceix de rei és el seu jove germà i príncep hereu Abdulà, de 77 anys, el qual està previst que el dia que falti sigui succeït per un altre germà més jove que tenen, el príncep Sultan, que en aquest moment té 75 anys. Així doncs, potser ha arribat el moment de començar a pensar en la generació dels néts i no pas en la dels fills com acostuma a passar en les monarquies, però és aquí on trobem el problema: cadascun dels 37 fills del rei Abdelaziz ha tingut entre 30 i 40 fills, fet que eleva a uns 900 els de néts aspirants a la corona i lògicament, són molts aspirants per a una sola corona. Fins i tot si en descomptem la meitat que deuen ser filles, i que donat el cas no compten, encara ens queden al voltant de 450 néts aspirants a la monarquia, tots ells íntimament barallats entre sí fins a tal punt que ara farà cosa d’un any dos d’aquests cosins es van matar mútuament, la qual cosa en certa manera va anar bé perquè va disminuir en dos el nombre de candidats. De tota manera, però, la quantitat encara és extraordinària i el futur polític d’Aràbia Saudí no està suficientment acreditat.

 

Això és el que temen els EEUU que passi, i per si els hi falla el primer subministrador, en volen garantir el segon més important de la zona, que és l’Iraq. Per tant, s’inventen excuses de mal pagador – que en diuen armes de destrucció masiva –, excuses amb les quals un dia es reuneixen a les Açores un tal George, un tal Tony i un tal Jose Mari, i decideixen que ha arribat el moment de començar la guerra contra l’Iraq.

La guerra, com tots sabem, tira endavant i el resultat ja el comencem a conèixer: per una banda 150 soldats nord-americans morts, 75 durant la guerra i 75 més a la postguerra, més d’una cinquantena de soldats aliats no nordamericans morts...

 

Després d’aquesta guerra ha arribat l’etapa de la postguerra. I què passa? Que els nordamericans, un cop han conquerit l’Iraq, envien a un governador en la persona d’un general nordamericà anomenat Gardner, que es va declarar absolutament incompetent perquè l’únic mèrit que tenia en el seu full de serveis era que s’havia dedicat tota la vida al tràfic d’armament, fet que com a governador no l’acreditava gaire. Els mateixos EEUU el van haver de destituir al cap de pocs dies, i hi van posar coma governador Paul Bremer, que sortia abans d’ahir al costat de Bush quan va anar a fer aquesta visita llampec a Bagdad, senyor el currículum del qual també resulta interessant. Abans de ser el governador de l’Iraq treballava als EEUU com a president d’una empresa privada que havia estat fundada per un dels grans assassins que ha donat el segle XX, premi Nobel de la Pau, anomenat Henry Kissinger.

 

Quan Bremer es va fer càrrec del poder caldria haver nomenat govern, però no es va fer. De fet només es va crear la figura del ministre del petroli, que era un senyor iraquià, el qual tenia dos assessors adjunts al càrrec (perquè no s’equivoqués): un alt directiu d’Exxon Mobile i l’altre de la Shell. Si tenim en compte que la família Bush té grans inversions a Exxon Mobile no cal dubtar gaire per saber quina era la finalitat de la guerra. Així doncs, deixen el govern amb un sol ministre i en passar un temps Bremer es decideix a formar un govern més complert. Vol posar-hi un amic seu – que jo penso que pertany a la CIA, o si més no és molt amic dels EEUU–, que es diu Chalabi. Però aquest senyor no és ben vist pels opositors de Sadam, que són aquell grup que hi havia exiliat, i acaben combinant que el Primer Ministre sigui un altre, tot i que Bremer aconsegueix que Chalabi sigui el viceprimer ministre amb la promesa que d’aquí dos anys es convertirà en Primer Ministre. Cal tenir en compte que Chalabi, durant el temps de Sadam Husein, va estar condemnat a 28 anys de presó per negocis bruts.

 

Evidentment, els ciutadans iraquians no estan massa d’acord amb aquesta presència nordamericana: no se senten ni de lluny alliberats, perquè si fos així saltarien d’alegria i l’únic que els hi passa és que cada dia cometen més atemptats. Des d’aquí, d’aquests atemptats en diem terroristes, però era exactament el que feia la resistència francesa contra Hitler i en dèiem herois. Així doncs, aquesta gent comet atemptats perquè estan en disconformitat amb la presència nordamericana, britànica i espanyola entre d’altres, que també estan ocupant el territori iraquià.

 

Actualment s’ha vist un espectacle depriment que es va anomenar “Conferència de donants” celebrada a Madrid ara farà cosa d’un mes. En aquesta conferència es tractava de que els diferents països fessin donatius per ajudar a la reconstrucció de l’Iraq. Qui més donatius va dir que faria van ser els EEUU, després Japó, Gran Bretanya i per últim Espanya. I on aniran a parar aquests diners? Seran pels iraquians? En absolut! Seran per les empreses nordamericanes encarregades de la reconstrucció de l’Iraq, i la que més pastís ha tret de tota aquesta conferència és una nordamericana que es diu Halliburton, que com ja he dit fa una estona pertany a un senyor que es diu Dick Cheney, vicepresident dels EEUU. La segona empresa que més diners rebrà es diu New Corporation, propietat de qui va dirigir la campanya electoral de Bush. I la tercera empresa és la del cap de la comissió de pressupostos del congrés nordamericà. Això és la “Conferència de donants”, que no és altra cosa que la “Conferència dels negocis bruts”. Però allà no només es va dir que es donarien diners per reconstruir carreteres, pons, i sobretot pous de petroli, sinó que també es va dir que es donarien diners per reconstruir l’estructura financera de l’Iraq: per tal de posar els bancs iraquians al servei occidental es va crear un consorci bancari per tirar endavant aquesta reconstrucció financera, presidit per un nordamericà que es diu Morgan Stanley – que acaba de ser multat pel govern dels EEUU per no sé quantes estafes que ha comès – i dins d’aquesta corporació de bancs, figura en un lloc destacat una corporació ben coneguda anomenada “La Caixa”.

 

Aquesta guerra ens ha servit perquè sortim al carrer i perquè diguem que tot això no ho volem, però també ens ha de servir per fer canviar la nostra manera de fer. Crec, honradament, que no es pot anar a una manifestació demanant que s’acabi la guerra i després tenir dos cotxes per família, una casa pels caps de setmana i 37 electrodomèstics a cada llar, perquè sinó haurem d’acabar demanant-li a Bush i Aznar que ens vagin a fer més guerres per tenir petroli per mantenir-ho tot. Dir NO A LA GUERRA D’IRAQ és dir no a aquesta societat consumista i demanar una austeritat diferent.

 

Fa cosa d’un any es va crear una institució anomenada Tribunal Penal Internacional –que no es va crear per perdre el temps, encara que sembli que el perden molt– feta per jutjar crims de guerra i genocidis. El que s’ha fet a Iraq no és altra cosa que un genocidi amb infinits crims de guerra, i per tant, el que ens toca fer ara són tots els tràmits possibles perquè acabin anant a aquest tribunal aquells que són els màxims responsables del que està passant. En bona mesura, crec, aquesta guerra haurà acabat el dia que el Tribunal Penal Internacional hagi jutjat i posat a la presó a un senyor que es diu George Bush, a un senyor que es diu Tony Blair, a un altre que es diu Jose María Aznar i a Saddam Hussein. El dia que els tinguem a tots quatre ben “tancadets” haurem acabat la guerra.

 

Xerada organitzada per la Plataforma del Prat Aturem la Guerra. Novembre 2003.